Si pogués escriure com tu Haruki,
si pogués emocionar com tu Yukio,
segurament llavors, tot
seria més fàcil o més complicat ja
que hem faltarien les paraules,
no els fets.
Esperant cada dos segons, veure
l'hora en que surtis quan jo
porto més d'una birra,
i et llegeixo Haruki
i et penso Yukio.
Sonen velles llegendes musicals
y sols hem recorden a pits
encorsetats en vestits de làtex.
Però tu ho explicaries millor Haruki,
tu no et perdries ni un detall, Yukio.
La gent no surt del local,
mentre sona repetitivament
"It muss be love, love. love"
Sóc la única solitària amb
llibre i llapis en aquest local
de pijos. I la música para...
tu no surts.
Estic farta de mirar per
la finestra,
Sóc com una agulla fora del paller
sola...esperant a que
algú la trobi.
Potser falta poc pel nostre retorn,
pero falta molt per poder
escrire com tu, Haruki,
com tu, Yukio.
Ja són dues pàgines
les que les meves lletres
continuen les teves.
I per a que a servit?
per passar l'estona, mentres
la solitària del llibre y el
llapis t'espera.
*
